Análisis y Actualidad Legal
Bienvenidos a nuestro espacio dedicado al comentario técnico y la divulgación de las novedades jurídicas y fiscales más relevantes desde el rigor analítico para entender el impacto real de las leyes en su día a día.
Para encabezar el apartado y conocer la filosofía que define nuestro servicio, compartimos en primer lugar la enrevista concedida por nuestro socio fundador en catalán a la prensa jurídica.
Nos aporta una mirada cerca a su experiencia y al compromiso con la excelencia que transmite a todo el equipo.
Entrevista al Socio Fundador Fernando Portolés
2015
A Lleida, el cognom Portolés va molt lligat a l’automoció. El Fernando Portolés Bosch ha estat el primer membre de la família en dedicar-se a l’advocacia, per bé que l’esperit empresarial ha deixat empremta en el seu exercici. Tant, que en la seva trajectòria professional, el seu pare ha jugat un paper important. No és el prototipus d’advocat que hom es pot imaginar. En el Dret, el Fernando es decanta pels acords i les mediacions. Està convençut que aquestes, a mig termini, seran una bona opció per la congestió judicial. De totes maneres, preferiria que imperés el dret natural.
El seu despatx, també té el cognom Serrano, el de la seva dona Mònica –criminalista- amb qui va muntar la primera oficina jurídica. L’oficina recorda més a una petita empresa que un despatx típic d’advocat. Hi predominen els colors blancs i negres, sense estridències. Pràctic, acollidor i professional; on no hi falta la tecnologia Apple. Un entorn on res pugui destorbar un advocat que quan treballa és inquiet i entregat. Contesta ell mateix el telèfon perquè no vol intermediaris. Oposadament, quan arriba a casa no vol més complicacions de les necessàries, ni aficions que el comprometin més del compte.
El Fernando treballa sol al seu despatx de l’Avinguda Rovira Roure, la mateixa on la família hi té el negoci, encara que a una bona distància l’un de l’altre. Des de que té ús de raó, recorda moltes estones a l’empresa del seu pare, primer venent maquinària agrícola i després cotxes. Sabia que quedar-se al nucli familiar era una opció que sempre tindria a l’abast. Els Consells d’Administració de l’empresa familiar a taula es reflecteixen en el camí jurídic que ha triat. Per això no es defineix com un advocat, sinó com un empresari jurídic.
Li rondava pel cap estudiar per metge, però una punxada amb les matemàtiques de 1r de BUP el van fer desistir. Potser a causa de la seva primera vocació, els símils mèdics són presents quan parla de l’advocacia, que ell l’entén com una medicina preventiva.
Descartada la Medicina, el Dret era l’opció més vàlida i que projectava més sortides professionals al Fernando. El primer any de la llicenciatura el va estudiar a Pamplona; volia apostar per una Universitat de volada. No va fallar en els estudis, però la rigorositat del Col·legi on residia –ell que era tot un jove rebel- el va fer perdre 20 quilos. Així que la família va preferir que tornés a la seva ciutat natal per llicenciar-se a la Universitat de Lleida, llavors encara una extensió de la Universitat de Barcelona.
Sobre la carrera, en Fernando confessa que el va decepcionar, “m’esperava classes magistrals, un salt qualitatiu”, afirma. La Universitat fou per a ell només un camí per aconseguir una finalitat: la Llicenciatura de Dret. Malgrat la decepció, reconeix que el Dret li agradava, tot i que no va ser fins que va començar a exercir quan l’eufòria envers la professió va créixer.
Quan va tenir el títol entre les seves mans, una pregunta li rondava pel cap: “I ara què?”. Sense antecedents familiars en l’advocacia s’havia d’obrir camí. I es va decantar per preparar-se per una oposició de jutge. Però va triar una mala època. Era l’any 1993 i en plena crisi postolímpica les places de jutge tardarien en sortir. El Fernando no volia esperar ni dedicar molt temps a preparar la judicatura. Així que va redreçar els objectius
El despatx del Ignacio Sáez de Buruaga de Lleida li va donar l’oportunitat d’iniciar-se com advocat. El primer dia ja redactava una querella, al cap d’una setmana es col·legiava i unes setmanes més tard ja era al jutjat. En poc temps es va adonar que aquest món el captivava i per això afirma sense dilacions: “Jo no vaig néixer advocat, m’hi vaig tornar”.
Al cap de dos anys d’iniciar l’exercici de lletrat, sentia que podia fer més i va retornar als inicis, a Pamplona, per estudiar un Mestratge sobre Dret d’Empresa. Venia del món de l’empresa i l’interessava aprofundir en l’especialitat, on es combinava el Dret pur i altres disciplines més de caire empresarial com la comptabilitat o dret tributari. La combinació perfecta per un advocat que porta l’empresa a la sang i a qui mai li ha fet mandra formar-se. Segons el seu punt de vista, en el món de l’empresa gairebé tot té conseqüències econòmiques i fiscals i el mestratge es va convertir un bon coixí de coneixements.
De retorn a Lleida, amb 26 anys, no es va encongir i va obrir el seu propi despatx amb la seva llavors xicota Mònica. Els inicis foren durs, només el torn d’ofici li donava vida. Però no li va anar malament. En aquells moments, el seu pare era el seu millor client; era qui li derivava més temes. Del seu progenitor ha après sobre la constància, negociar, vendre i saber parlar. “El meu pare és molt inquiet i molt treballador; al despatx sóc com ell, només treballo”, reconeix el Fernando Portolés.
Ell és el petit dels dos germans, i va aprendre molt sobre empresa amb el seu pare. Per això aplica molts aspectes empresarials al dia a dia de la seva professió. La vivència particular del seu entorn, on parlar de l’empresa familiar era una constant, ha donat els seus fruits. Amb els anys s’ha creat la seva pròpia marca personal amb el boca-orella de tota la vida. “El perfil d’advocat típic s’està acabant”, diu, “hem d’aplicar el màrqueting a la nostra feina, com si fóssim un producte més”.
Professionalment, es defineix com un hipocondríac, perquè es posa a la pell del seu client i empatitza amb els fets. Bona decisió la de deixar la judicatura, “com a jutge no serviria, visc els casos massa a flor de pell”, reflexiona. Com a advocat, però, aquest tarannà l’ajuda a copsar de manera global el conflicte, punt clau per a una bona resolució. “Amb els anys he après a escoltar”, diu el Fernando. Als inicis s’avançava abans d’escoltar tots els fets. Ara, “de la història, vas a l’essència”, afegeix. Aquesta és la clau per un cas: conèixer tots els detalls, tenir tota la informació.
“Es tracta de conèixer l’assumpte, no la persona”, puntualitza. Creu que si un metge no pot fer un bon diagnòstic sense veure el pacient, ell tampoc. I no només es tracta de recollir tota la informació dels fets, també li agrada analitzar altres signes del client: com parla, com gesticula, com es mou, si ve sol o acompanyat,... Cada detall compta per tenir tots els recursos si al final hi ha d’haver un procediment judicial.
De totes maneres, el Fernando no és un habitual dels jutjats. En temes d’empresa, l’acord és l’opció per la qual més es decanta. “Fins l’últim moment abans d’entrar a la sala de vistes, sempre dono la possibilitat d’acordar”, comenta. La seva convicció que parlant la gent s’entén, fa que es mostri convençut que la mediació serà una alternativa plausible als judicis a mig termini. Per això, ell ja s’ha format en aquest aspecte. “L’Estat social que ens hem muntat és molt costós”, diu, “cal redirigir la justícia i els casos que resol”. Aposta per la mediació en faltes i en reclamacions econòmiques poc quantioses, i deixar les més quantioses per als jutjats.
Naturalment, opina que hi ha conductes humanes que no es poden solucionar amb la mediació, com els casos de violència de gènere. Però en els casos familiars, pensa que arribar a un judici és un fracàs per a l’ésser humà. “La mediació ajuda que les relacions interpersonals no es vegin tan afectades”, conclou. Al cap i a la fi, creu que és millor una decisió presa per ambdues parts que la sentència d’un jutge. “El vencedor d’un plet en casos familiars, mai acaba sent vencedor”.
“Un plet és la pitjor situació per a l’ésser humà”, confessa. Ell encara es posa nerviós abans d’un judici, tot i que se suposa que els advocats haurien de dominar aquesta situació. Abans del litigi necessita la seva mitja hora per concentrar-se: amb el ritual d’anar a buscar la toga i els moments previs per relaxar-se abans d’entrar a la sala de vistes.
Si aprofundim en el Dret, el Fernando creu amb convicció en el dret natural, el que tots portem als gens quan naixem. Per ell, tothom sap el que està bé i malament, així que aquest dret natural hauria de ser la base de tota relació humana. Segons el seu parer, la raó principal per fer un bon contracte és tenir les garanties suficients per guanyar el judici en cas d’incompliment. Pensa que si tothom actués amb bondat, s’estalviaria en procediments judicials.
Sobre la trajectòria de la seva carrera, aquesta ha seguit una línia ascendent, sense presses, tampoc sense pauses. Ell ha marcat el ritme, les pautes i ha dosificat la feina com millor li ha convingut. Per això, no ha hagut de fer sacrificis en la seva vida personal. Casat i amb tres filles, sempre ha anteposat la seva vida familiar a la feina. Durant una temporada, fins i tot va decidir que una tarda a la setmana se la dedicaria a ell. Això que confessa que no té aficions, per bé que cultiva molt les relacions socials. L’entorn també ha gestat en ell la seva espina dorsal professional. “Al final arribes on ets, no només pel que fas, sinó pel teu entorn”, comenta.
El temps lliure el dedica a la família, als amics; però sense obligacions, no en vol fora del despatx. Senzillament, li agrada desconnectar per recarregar les piles. Ha practicat algun esport, però ja no; llegeix tot el dia, així que no l’atreuen els llibres; “vida contemplativa durant el temps lliure”, diu amb to irònic. A més, odia volar. Així que no pot explicar aventures viatgeres com altres col·legues. Ha dibuixat la seva pròpia llibertat, sense perdonar els sopars amb els amics al restaurant de sempre. Canvis, els justos i necessaris.
Sobre la justícia, òbviament, la veu necessària, però creu que li manca immediatesa i que cal millorar-la qualitativament. En l’exercici del Dret, creu que no farà cap aportació vital. És pràctic i no té com a objectiu deixar cap petjada. I entre justícia i Dret diu: “La justícia dóna el que a cadascú li pertoca, el Dret el que correspon després d’haver-ho demostrat”.
¿Algoritmos infalibles o Humanos al mando?
Lo que dice (y lo que no dice) la IA de la Agencia Tributaria.
Hacienda es clara: no habrá "máquinas tomando decisiones solas". Según su propia metodología, cualquier sistema de IA estará bajo el principio "Human in the loop" (como ellos dicen: humanos que revisan y validan todo).
Pero, tras leer los detalles técnicos sobre cómo van a tratar nuestros datos, me surgen varias dudas que creo que, como futuros profesionales, deberíamos debatir:
El fin de los sesgos? La AEAT afirma que extremará el cuidado en la "limpieza y tratamiento" de los datos para evitar errores y sesgos antes de que una persona los valide. Pero, es posible garantizar una neutralidad total en el entrenamiento de un algoritmo que maneja tal volumen de información?
La validación humana, es real o formal? Se asegura que habrá personas en cada fase (recopilación, entrenamiento y monitorización). Mi pregunta es: frente a una recomendación de una IA avanzada, tendrá el funcionario la capacidad técnica real para cuestionarla o acabará siendo una validación automática por defecto?
Personalmente, me parece un paso necesario hacia la modernización, pero me genera una intriga enorme: estamos blindando las garantías del contribuyente o estamos creando un sistema donde la responsabilidad se diluye entre el código y el funcionario?
Me encantaría saber lo que opináis los que ya estais en el día a día de las inspecciones y recursos. Os genera tranquilidad este sistema o creéis que abre una nueva vía de litigiosidad técnica?
